Josep M. Vallés, gerent Millenium Baby PDF Imprimeix Correu electrònic
Josep Antoni Moreno   
dimarts, 2 d'abril de 2013 00:00

vallesbru"Eines com el programa 6+6 ens ajudaran a sortir de la crisi”

Josep Maria Vallés és un apasionat de la divulgació de la seguretat infantil, fa uns dies ha tornat del marroc on ha repartit milers de polseres reflectants entre els infants

Quin és el fet que fa de Millenium Baby una empresa diferent?
 Ens agrada que la gent que treballa amb nosaltres tingui veu, que pugui expressar la seva opinió lliurement. Som una empresa molt oberta, poc donada a formulismes. I l’única manera de trencar les formules és deixar llibertat als treballadors perquè puguin innovar, perquè ningú co­neix millor la seva feina que ells mateixos. A més a més, fomentem l’o­pinió sobre les àrees dels altres, sempre que sigui d’una manera respectuosa. És un exercici d’autocrítica constant i necessari.


 Però les crítiques no sempre són ben rebudes...
 Tothom ha de ser capaç d’acceptar-les. És una norma de la casa. T’a­gradi o no, els companys poden opinar de la teva feina. I tu de la dels altres, és clar.


 I funciona?
 Extraordinàriament bé. Ara bé, només amb un determinat tipus de persones. Hi ha qui se sent més cò­mode seguint ordres, funcionant com una cadena de muntatge. Aquest ti­pus de visió té poca cabuda a Mille­nium Baby. El nostre model és diferent, un organigrama completament pla, sense comandaments in­ter­medis que controlin la feina dels altres. Cadas­­cú és el cap de la seva feina.


 Això suposa un millor sou?
 Sí, és clar. Ens permet pagar molt millor els nostres treballadors perquè ens estalviem els sous dels caps. La crisi no ens facilita les coses, però, tot i així, estem pagant un 30% per sobre dels sous del sector. I encantats de pagar-ho, perquè la gent s’ho guanya.


 Heu participat al projecte 6+6 amb el que l’Ajuntament subvenciona mig any del sou d’un empleat, el que us ha permès contractar-ne dos. N’esteu sa­tisfets?
 Moltíssim. Sempre he dit que per sortir de la crisi cal que les empreses no tanquin i puguin contractar més gent. Eines com el programa 6+6 ens ajudaran a aconsguir-ho. Per això ens hi vam adherir, perquè ens ha permès accelerar certes coses. Gràcies al 6+6 hem pogut disposar d’un dissenyador gràfic propi per professionalitzar la nostra imatge i d’una nova persona al magatzem que ens ha permès re­duir el lliurament de comandes a 2,33 dies. Si no haguéssim disposat d’aquest ajut hauríem trigat un any en poder contractar aquestes dues per­sones.


 Com us vau llençar al negoci en temps de crisi?
 Vam començar el gener del 2008, quan a la crisi encara no se l’anomenava crisi. Tret de la construcció, la resta de sectors encara havien de caure. Però créixer durant una crisi com aquesta ha fet que la cultura de l’estalvi estigui integrada en l’ADN de l’empresa. Cada treballador, individualment, mira per aconseguir es­talvi i s’hi implica voluntàriament.


 Quin és el truc per aconseguir-ho?
 El que intento és que els meus treballadors facin les coses igual que les farien a casa seva. Si quan compren al supermercat trien una marca blanca, a la feina han de procurar fer el ma­teix. I, per sort, això ho té tothom molt assumit. I n’estic molt orgullós d’haver aconseguit aquesta implicació.


 Després de dedicar-te a tantes co­ses diferents, per què vas triar el sector de la seguretat infantil?
 Al marge de ser un bon negoci, és un sector que et dóna moltes alegries personals. És molt satisfactori poder orientar a persones que van molt perdudes sobre com han de portar el seu fill al cotxe, per exemple. I el que jo sé pot ser útil per a tota aquesta gent i, sobretot, pels nens. Poder donar aquest servei no té preu.


 Per què vau triar Gavà per ins­tal·lar-vos?
 Vam començar en un despatxet a Castelldefels, però va arribar un mo­ment en que necessitàvem un ma­gatzem propi i, mirant pels voltants, vam trobar Gavà. I ens vam decidir perquè l’Ajuntament té les idees molt clares. Quan li vaig explicar el projecte a l’alcalde el va entendre a la primera i vam rebre tot el suport de l’A­juntament de Gavà. I això és una co­sa que és bastant estranya, perquè amb les administracions les he tingut de tots els colors. Aquí vam rebre un servei molt superior al que haguéssim ob­tingut a qualsevol altre mu­nicipi dels que vam mirar per ins­tal·lar-nos.


 A més a més, els vostres treballadors són de la zona...
 Estem molt preocupats per la qua­litat de vida de la gent que treballa amb nosaltres. Per això només con­tractem gent de la comarca. Jo he treballat molts anys a quaranta quilòmetres de casa i sé el que suposa. Hi ha prou gent i qualificada com per haver d’anar a buscar-la molt lluny. I no hauran de fer grans trajectes, anar amunt i avall amb la carmanyola, ni arribar a casa a les onze de la nit.


 Com a empresari que l’estàs vivint, creus que ens en sortirem de la crisi?
 Jo crec que sí i que ja toca. Espero que quan es comenci a obrir una mica l’aixeta del crèdit la cosa canviarà molt i ens en sortirem més ràpid del que ens pensem. Perquè, per exemple, a nosaltres la manca de crèdit és una de les coses que ens frena més per poder créixer més del que estem creixent. Venem tot el que po­dem comprar i si no comprem més és perquè no tenim més crèdit. Clar, el nostre creixement no és normal en aquests moments i els bancs no l’entenen per molt que els hi expliquem com fem les coses.


 Animaries a un emprenedor a llençar-se tot i la situació econòmica?
 Les crisis són èpoques de grans oportunitats. I especialment per a les persones amb les idees clares. Quan tot va bé, qualsevol persona pot mun­tar alguna cosa i que funcioni. És en èpoques com aquesta quan es demostra la persona que val de veritat, que es preocupa i que treballa pel negoci. Crec que la crisi és una mala excusa, perquè és la suma d’una sèrie de petites catàstrofes però dins de tot plegat també hi ha èxits. Es tracta de fer un èxit de la teva iniciativa.


 I com s’aconsegueix aquest èxit?
 Hi ha una història que sempre explico, treta d’una sèrie de televisió, en que hi ha dues persones i un ós que les amenaça. I una diu que no podran fugir perquè els óssos corren més ràpid que els humans i l’altra li respon que no el preocupa córrer més ràpid que l’ós sinó fer-ho més rà­pid que ella per salvar-se. Si es creu que es poden fer les coses millor que la competència, s’ha de tirar endavant i deixar que l’ós atrapi a la resta. Si el que tens és bo, te’n sortiràs.

 

La Biografia

Va néixer a Barcelona, però viu a la comarca, a Castelldefels, des de fa 16 anys, quan es va casar. Va estudiar Ciències Empresarials i Admi­nistració d’Empreses a Esade i des que va entrar al món laboral ha venut moltes coses. Ha estat al món de la venda per catàleg, de la telefonia mòbil, d’internet o dels regals promocionals, però el 2008 va decidir arriscar-se i va llençar-se a un nou sector amb Millenium Ba­by. La seva empresa és la distribuidora oficial a Espanya de la pres­tigiosa marca Cybex de cotxets i seguretat infantil. El negoci va ­co­­­mençar a Castelldefels, però va acabar desembarcant a Gavà on ha posat en marxa una forma més humana de fer negocis i, sobretot, de tractar els seus empleats.

 



Etiquetes: Economia Gavà
Darrera actualització de dilluns, 29 d'abril de 2013 11:02
 
Cristina Ródenas, bloguera PDF Imprimeix Correu electrònic
Josep Antoni Moreno   
dijous, 28 de febrer de 2013 00:00

cristinabru

Cristina Ródenas,"Soy mucho más feliz ahora que antes de la enfermedad”

La joven ha vivido el año más intenso de su vida tras el diagnóstico de una grave enfermedad que también le ha abierto nuevos horizontes e ilusiones

 

 ¿Por qué decidiste volcar tus experiencias en un blog?
 Siempre me ha gustado mucho escribir. Cuando me diagnosticaron el tumor, no me vi con fuerzas para hacerlo, pero más adelante pensé que, a lo mejor, a través de un blog podría ayudar a gente que estuviese en situaciones similares y también desahogarme un poco.


 ¿Cómo llegó la inspiración?
 En la recaída. Siete meses después de la primera operación me volvieron a diagnosticar el tumor. En aquel momento tan duro, un amigo me animó a escribir explicando mi experiencia. En cuanto llegué a casa, esa misma tarde, publiqué el primer artículo. Fue dicho y hecho. Y, poco a poco, cada vez lo ha ido siguiendo más gente, he ido recibiendo más mensajes de apoyo y se ha creado una comunidad muy bonita.


 ¿Qué es lo que cuentas?
 ­Lo que me ha pasado. Hablo des­de una experiencia personal y especialmente de las cosas que me han ayudado a afrontar la enfermedad. Creo que es muy importante tener un proyecto, una ilusión. Si te deprimes y te quedas sin hacer nada, que a veces es lo más fácil, todo será mucho me­nos llevadero. Hay cosas sencillas co­mo escuchar música o pasear por la pla­­ya que te ayudan a llevar una vida que no es como quisieras que fuera. Ahí también entra el propio blog.


 El paso por el concurso de 20 Mi­nutos, ¿ha sido satisfactorio?
 Estoy muy contenta, muy satisfecha. Me anima a seguir escribiendo porque veo que hay gente a la que le estoy ayudando. Incluso me llegan mensajes de personas que están hospitalizadas dándome las gracias. Te sientes realizada. Es algo muy bonito.


 ¿Tienes intención de mantener el blog?
 Sí, porque me ha ayudado mu­cho. Además, sin sentirme obligada a pu­blicar muy frecuentemente. Soy par­tidaria de escribir sólo cuando real­­mente tenga algo importante que de­cir. Me gusta que cada artículo ten­ga significado y cumpla su función de ayudar a otras personas.


  ¿Y te has planteado dar un paso más y escribir un libro?
 Me lo han comentado a menudo, pe­ro lo veo más difícil porque todo el proceso es más complicado. Aunque en un futuro no lo descarto. Creo que, como aún estoy metida en todo es­to, es demasiado pronto. Querría acabar, mirar hacia atrás, verlo todo desde fuera y escribir la historia completa.


  ¿Cómo fue aquel primer diagnóstico?
 Fue un jarro de agua fría. No me lo esperaba. Yo estaba en Inglaterra, vol­vía por Navidad y al aterrizar en el aeropuerto noté que cojeaba. Pen­sa­ba que era una contractura pero mi familia se alarmó. Yo no, porque con 22 años no piensas que sea nada gra­ve. Tras hacerme una resonancia mag­nética, me lo diagnosticaron. El día de Nochebuena me sentaba en Bell­vitge con tres médicos que me di­­jeron que tenía cáncer, que iba a te­ner que ser fuerte y coger al toro por los cuernos.


  ¡El día de Nochebuena!
 Los médicos no se olvidarán (ríe). Siempre me recordarán como la chi­ca que les dio las navidades.


 Finalmente no era exactamente cáncer…
 No. Es un tumor benigno, pero es el peor. No se le llama cáncer porque no se trata con quimioterapia, pero tiene un comportamiento cancerígeno porque es muy agresivo. El único método de curación es a través de la cirugía, pero ahora acaba de aparecer un nuevo medicamento que estoy comenzando a probar. Estoy muy esperanzada. Espero que ya haya sido la última operación y que con el tratamiento se elimine por completo.


 ¿Qué le recomiendas a alguien que reciba una noticia como la tuya?
 Siempre preguntar. Sé que da miedo saber a lo que te enfrentas, pe­ro creo que es necesario conocer a tu enemigo para poder luchar contra él. Yo pre­gunté mucho. Creo que es im­por­tante saber qué va a pasar, en cuan­to tiempo y a lo que vas a tener que someterte. Porque tienes que pre­­pararte psicológicamente. Ade­más, apo­­yarte en aquellos a los que más quieres, intentar seguir haciendo cosas para no venirte abajo y, si te han dado esperanzas, luchar porque no todo el mundo las tiene.


 ¿A ti te las dieron?
 Pues no me lo vendieron muy bien (ríe). Me lo pintaron bastante ne­gro. Mi primera reacción fue preguntarle al médico si iba a salir adelante y su respuesta fue que no podía asegurarme nada. Claro, escuchar eso con 22 años es muy duro. Cuando la biopsia confirmó que era un tumor muy ra­ro, algo que nadie esperaba, ya fui absorbiendo la información y recolocando las cosas.


 Tu tumor no es habitual. ¿Has co­nocido a más gente que lo padezca?
 Los médicos me advirtieron de que no me metiera en internet porque había muchas mentiras. Al principio les hice caso, pero más adelante no pude evitarlo e investigué. Gra­cias a eso descubrí a dos chicas ar­gen­tinas con las que he mantenido el contacto. Una de ellas precisamente ha to­mado la nueva medicación que yo acabo de empezar.


 ¿Cómo ha cambiado tu vida tras el diagnóstico?
 Totalmente. Tuve que dejar los es­tudios de lado, estuve prácticamente un año sin hacer nada. Ahora los he vuelto a retomar pero, a causa del tra­­­tamiento, no puedo volver a In­gla­terra. Por suerte, he llegado a un acuer­do con la universidad para que me permita hacerlos a distancia.


 ¿Eres una persona diferente?
 Sí, te cambia mucho. Suena típico pero es verdad que te hace ver la vida desde otra perspectiva y aprecias co­sas que antes dabas por hecho. Siem­pre escuchas a los mayores decir que lo más importante es la salud y, cuando te pasa algo así, te das cuenta de que es verdad. Sin salud no puedes ha­cer nada: no podía correr, no po­día hacer un viaje, no podía trabajar. Incluso no podía hacer algo tan simple como salir a pasear. Ahora soy mu­cho más feliz de lo que era antes. Eso es lo que más me impacta. Es sor­­prendente, pero la enfermedad me ha hecho ver cosas que, sin ella, no habría llegado a ver.


 También se dice que se descubre quién está de verdad a tu lado…
 Toda mi familia y mis amigos han es­tado junto a mí, no me han dejado ni de noche ni de día. Sólo hay una persona que me ha decepcionado, pe­ro hay mucha gente con la que ha­bía per­dido el contacto que ahora vuelven a estar cerca de mí. He tenido mu­chas sorpresas, la mayoría po­sitivas.

 

La Biografia

La vida de Cristina cambió radicalmente hace poco más de un año. Tenía 22 años, volvía a casa desde Inglaterra donde estudiaba Cien­cias Políticas para pasar las vacaciones de Navidad. Pero una molestia en la pierna acabó siendo diagnosticada como un tumor óseo de cé­lulas gigantes en la pelvis. Tras una operación y una recaída, decidió ex­presar lo que sentía en un blog (www.cristinarodenas.com).
El blog ha participado en el concurso La Blogoteca del periódico 20 Minutos y la experiencia ha resultado un éxito,  quedando clasificado en el puesto 60 entre más de 7.000 y el sexto de su categoría.

Etiquetes: Gavà Societat
Darrera actualització de dilluns, 29 d'abril de 2013 10:50
 
<< Inici < Anterior 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 Següent > Final >>

Pàgina 10 de 12

bannerpdf

Això és gavatv.cat

10 anys de l'Espai Maragall

Històries de Gavà - Els cinemes d'abans

Minuts Musicals - Marc Grau - "Eden of love"

Te'n recordes? - Documental "Les sorres"

Aquest web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te una millor experiència i servei. En navegar o utilitzar els nostres serveis, acceptes l'ús que fem de les 'cookies'. No obstant això, podeu canviar la configuració de cookies en qualsevol moment.

Accepto l’ús de cookies per aquest lloc.